Realitat desencisada

Bel 19/04/2016 17:42

El mirava i no el veia. Era perfecte. Es llevava la camisa, color blanc, de cotó suau. Badallava. Es tocava el cabell, negre i brillant. I em va mirar. Els seus ulls eren d’un color blau intens, la seua pell era blanca, els seus llavis rojos, la seua ànima negra. Jo sabia el que aquella mirada significava, que em deia era seua. I ho era, en aquell abans ho era, per que tot era més intens al seu costat: l’aire, la llum, el dolor, el plaer. L’existència es feia més interessant. Aquella habitació era un refugi per a la meua ment, un lloc on la meua essència desapareixia per complet i ell decidia qui anava a ser. Podria algú haver-me fet sentir mai tan especial? Jo era digna, de que ell volgués prendre’m com a seua. Tenia mil noms: Esmeralda, Rubí, Safir, Àgata... però el que més li agradava era Àmbar. Pareixia recordar-li alguna sensació perduda, alguna dolçor amarga, i allò el feia adorable.
Ell era un home impressionant, cada detall del seu ser era indefinible. Quan em veia em feia somriure, d’una manera completament diferent a l’habitual. Ell ensenyava les dents, i m’agafava fort per la cintura. Es quedava mirant-me cinc segons abans de donar-me un bes intens. Ell sabia com crear tensió.
I la seua crueltat era com el mar: majestuosa, agressiva, profunda, intensament profunda, fins al punt que la llum no hi podia arribar. I Deu... quant que estimava jo aquella crueltat obscura. Alguna vegada heu vist una pel•lícula d’aquestes on el vilà és més admirat que el propi heroi? Doncs imagineu-se conèixer algú amb eixa mateixa carisma. Així era ell, carismàtic i canviant, voluble i lleuger com el fum que s’escapa entre els dits. L’admirava.

Però aquell dia, a la seua habitació a la qual jo pertanyia, el vaig veure. Vaig deixar de mirar-lo i el vaig veure. Es el què passa quan dus tant de temps sense veure el món real, que quan veus una miqueta, un segment petit i insignificant, recordes tot el que creies oblidat, i tot el que no sabies que havies perdut. El seu error va ser creure que no tindria el valor, va pecar d’arrogància, va confiar massa amb el seu propi poder. De vegades encara em penedisc, l'enyore, la sensació de volar al seu costat, em penedisc d’aquell cop sec a la nuca, el deteste per haver-me mostrat el periòdic amb la data, per fer-me conscient de la meua presó. Sí, ell m’odiava i m’estimava a la vegada. I jo l’odiava, sols que per a la meua ànima era més fàcil estimar-lo. I ara ja no se viure sense algú a qui odiar estimant. Sóc Àgata, Esmeralda, Rubí, Safir, Perla, Ull de Tigre, Aiguamarina, Diamant, Cornalina, Quars, Àmbar. Sóc Jaspi, Lapislàtzuli, Ònix, Òpal, Turquesa, Tanzanita. Tinc una llibreta amb tots els noms que he sigut, un diferent cada dia. Tots de pedres precioses. Es va assegurar de trobar-ne 365 diferents. No en va repetir mai cap.

Nota: 0.0 Cuantitat de vots: 0
Etiquetes: estrany confon

Comentaris:

Publicitat

Praesent sodales imperdiet augue. Mauris lorem felis, semper eu, tincidunt eu, sollicitudin eget, sem. Nulla facilisi. Morbi ut enim ut enim ultricies dapibus.

Publicitat

Donec commodo, turpis vel venenatis sollicitudin, quam ante convallis justo, sed eleifend justo lectus quis sapien. Ut consequat libero eget est.

Contacte | Curs PHP i Mysql a Barcelona © LaGotaMancha